Sobre el món antic

Una nit del temps que es perd en la llegenda, Eneas va narrar la caiguda de Troia a la reina Dido de Cartago. Aquella nit, que Virgili va teixir per a tots nosaltres a còpia d’hexàmetres, presenta un firmament memorable: “Et iam nox umida caelo praecipitat suadentque cadentia sidera somnos”. I els astres que cauen conviden als somnis. Com homenatge als grans mestres que cada any ensenyen a traduir i a estimar aquest poema, el meu blog pren el nom del final d’aquest vers. Sidera somnos, les estrelles i els somnis. Aquí, provaré de posar de relleu la saviesa i la bellesa que ens van regalar els antics. Les paraules d’alguns d’ells i també les seves obres estan fetes per commoure pels segles dels segles, estan fetes per perviure i per ser admirades. L’atenció dels grans clàssics va saber-se aturar amb cura en el que és perenne i necessari. Per això, miraré de resseguir les seves passes. En la cartografia d’aquest segle obscur i desorientat ells seran els meus punts de referència. Com els astres de ruta inalterable que guien el camí dels viatgers, com els somnis que amb certesa inapel·lable ofereixen un destí als homes, els poetes i els artistes dels vells temps seran un far en la nit i, fins i tot de vegades, seran els estels que cauen i conviden als somnis.