Sidera somnos

Capitells fantàstics

image

Claustre de Sant Pau del Camp. Foto: Eva Comas, juny 2015

El claustre romànic del monestir de Sant Pau del Camp és d’una bellesa singular. Les seves dimensions reduïdes, els seus arcs d’influència aràbiga, amb tres o cinc lòbuls, i les seves columnes gemminades li confereixen un aire de joia petita i única. Tanmateix, un cop recuperats de la sorpresa que al bell mig de Barcelona s’hi hagi conservat un claustre com aquest, tenim oportunitat de detenir-nos en el detall dels capitells. I llavors la sorpresa esdevé més gran encara.

image

Capitells amb sirenes a Sant Pau del Camp. Foto: Eva Comas, juny 2015

En un extrem, ens espanta l’aspecte feréstec de les sirenes. Aquests éssers no tenen cua de peix, com els dels contes, sinó cos de dona alada. Són uns monstres de veu melodiosa que apareixien al capdamunt de la columna amb la mateixa forma que se li van mostrar a Ulisses en el seu viatge de retorn cap a Ítaca.

image

Grif de pedra en un capitell de Sant Pau del Camp. Foto: Eva Comas, juny 2015

En total, podem comptar 48 capitells amb la pedra treballada pel cisell d’un picapedrer expert. Alguns adopten formes vegetals, amb fruites i amb ocells. Altres prenen la imatge d’animals fantàstics com els grifs, amb cap d’àguila gegantina i cua de lleó. Sembla ben bé com si entre aus de rapinya i criatures mitològiques, el monjo benedictí que va idear la iconografia d’aquest claustre al segle XIII volgués espaordir el visitant. Tant és així que en un racó hi veiem l’escena del Gènesi de l’expulsió del Paradís amb la serp i el fruit prohibit.

image

Escena de la serp i el fruit prohibit en un capitell de Sant Pau del Camp. Foto: Eva Comas, juny 2015

La tomba del fill de Guifré el Pilós

Una inscripció en llatí sobre una gran peça de marbre certifica que Guifré II, també anomenat Borrell, està enterrat al monestir de Sant Pau del Camp, un dels més antics de la capital catalana. Guifré II va ser el primogènit del fundador del casal de Barcelona, el cèlebre Guifré el Pilós, la sang del qual va servir per traçar les quatre barres de la senyera, segons que narra la llegenda. Quan el seu pare va morir a mans dels musulmans el 897, Guifré II va esdevenir comte de Barcelona, Girona i Osona fins a la data de la seva mort, que es commemora en aquesta làpida.

image

Làpida de Guifré II a Sant Pau del Camp. Foto: Eva Comas, juny de 2015

A continuació teniu el text en llatí tal com es llegeix en el marbre i tot seguit una proposta de traducció al català.

 

+ SUB AC TRIBV

CIT CORPUS CONDAM

DI COMITI FILIUS WIFREDI SIMILI MODO CONDAM COMITIS

NAE MEMORIAE. DIMITTAT EI DOMINUS. AMEN. QVI OBIIT VI KAL MADIIN SUB

ER DCCCCLII ANNI DOMINI DCCCCXIII

XIIII REGNANTE KARULO REGE POST ODONI +

 

“Sota aquesta tribuna descansa el cos del comte fill de Guifré, també comte, de bona memòria, el senyor el perdoni. Amén. Va morir el 6 de les calendes de maig de l’era 952, l’any del senyor de 913, essent el catorzè any del regnat del rei Carles després d’Odó”.

 

image

Façana de Sant Pau del Camp. Foto: Eva Comas, juny 2015

Va ser precisament Guifré II qui ben probablement va fundar aquest monestir a fora de les muralles de la ciutat, en un entorn d’hortes molt fèrtils al peu de la muntanya de Montjuïc.

La medicina de l’ànima

A l’Egipte de fa més de 3.000 anys una inscripció saludava els visitants a qui havia estat concedit de travessar la porta de la gran biblioteca del temple de Ramsés II a Tebes. Era una sola frase que advertia que aquella biblioteca era medicina per a l’ànima. Segons la directora de la revista Auriga, Montserrat Tudela, la sentència posa de manifest la importància que els antics donaven a les biblioteques. Igual que calia nodrir el cos amb aliments, l’ànima necessitava el coneixement per poder romandre sempre sana.

image

Montserrat Tudela a la conferècia “Les biblioteques del món antic”

Així ho va explicar Montserrat Tudela en una conferència sobre les biblioteques del món antic a les V Jornades Romanes de Barcelona a Creu Coberta el diumenge 21 de juny. En aquest acte, la directora de la revista Auriga va fer un recorregut pels temples del saber de l’antiguitat, des dels primers arxius als temples de Sumèria entre el IV i el III mil·lenni abans de Crist fins a les biblioteques d’època hel·lenística i romana. Amb l’ajut d’algunes fotografies i recorrent a la imaginació, els assitents van poder visitar biblioteques de llegenda, com la que es trobava al palau del rei assiri Assurbanipal, a Nínive, o la gran col·lecció de llibres que tenia Aristòtil mateix.

Si a alguna d’aquestes biblioteques calia dedicar més atenció era a la gran biblioteca d’Alexandria, un centre de coneixement que va assolir un gran esplendor gràcies a l’impuls de Ptolomeu I, el qual tenia l’ambició d’aplegar tots els llibres que hi havia al món. “Per ser una gran capital, cal esdevenir un gran centre cultural”, va apuntar Tudela. En efecte, tot i els incendis, gran part del saber antic que va arribar a la biblioteca d’Alexandria va poder conservar-se i difondre’s, i d’aquesta manera es van establir les bases del saber del món occidental actual.

Insultar a la romana

Alguns dels gestos que fem servir per insultar són molt antics i estan documentats ja en textos grecs i romans o bé en les representacions icòniques de l’època. Així ho ha explicat la doctora en Filologia Clàssica i professora de la Universitat de Barcelona Mercè Puig en una conferència a les V Jornades Romanes de Barcelona a Creu Coberta on ha dit que “els gestos són un patrimoni cultural i molts d’ells provenen de la Roma Antiga”.

image

Mercè Puig a les V Jornades Romanes de Barcelona a Creu Coberta

Aquest precisament és el cas del gest que habitualment avui els castellans anomenen “la peineta” i que els llatins en deien “digitus impudicus“. Segons Puig, aquest gest amb clares connotacions sexuals apareix en textos de Marcial, Juvenal i Isidor de Sevilla i se’n poden trobar indicis també als Núvols d’Aristòfanes. Un dels trets més curiosos d’aquest gest és l’actual denominació en castellà. Segons Puig, la paraula la va introduir l’entrenador Luis Aragonés en una roda de premsa l’any 1992 quan va referir-se al gest ofensiu que li havia dedicat a un àrbitre. Però en realitat la paraula s’ha popularitzat gràcies a l’ús corrent del gest que n’han fet l’expresident del Govern José Maria Aznar i l’extresorer del Partit Popular, Luis Bárcenas.

image

Conferència “Insultar amb gestos: Nosaltres i els romans”

Un altre dels gestos antics és “fer la figa”, és a dir, posar el dit polse entre l’índex i el cor. Aquest gest té dos significats: Per una banda, és un insult una mica més subtil que el digitus impudicus i, per l’altra, representa també un conjur contra el mal d’ull.

Per les representacions icòniques relacionades sobretot amb el món etrusc, sabem que els nostres avantpassats romans també feien el gest de “fer les banyes” i, segons tots els indicis, estaríem davant d’un gest amb poder màgic. El que és ben probable que no fessin els romans és la botifarra o corte de mangas, ja que no s’ha trobat cap testimoni en els textos antics ni en les imatges.

El poema dels germans de Safo, a la revista Caràcters

El número 67 de Caràcters, la revista de llibres de la Univeristat de València, acaba de publicar un article de fons en el qual explico la troballa d’un important poema de Safo de Lesbos.​ Es tracta d’uns versos dedicats als seus germans, la descoberta dels quals va fer-se pública ara farà uns mesos a Oxford. En l’article, que podeu llegir transcrit a continuació, exposo com aquesta nova composició poètica pot ajudar-nos a il·luminar una mica més l’obra de Safo.

image

De vegades, les mòmies amaguen secrets. A l’Antiguitat, les tires de papir que embolcallaven un difunt no eren sempre de primeríssima qualitat. El catedràtic de Grec de la Universitat de Barcelona Jaume Pòrtulas assegura que per momificar algú calien grans quantitats d’aquest material: “Com que no era especialment barat, el més normal era reciclar trossos de papir que prèviament s’havien utilitzat per escriure”. En els primers segles de la nostra era, algú que preparava el cadàver per embenar-lo va esquinçar un papir on hi havia apuntats diversos poemes de Safo. Sense saber-ho, qui duia a terme aquell ritual funerari estava preservant per a la posteritat la composició en la qual la poetessa de Lesbos pronunciava el nom de dos dels seus germans: Càrax i Làric.

​Aquella mòmia va romandre muda durant segles. Mentres, els nou llibres de Safo van quedar calcinats a l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, els seus versos, poc a poc, es van deixar de transcriure i el seu nom, per molt que Plató l’hagués elogiat, va esdevenir un motiu de blasme i es va tergiversar de dalt a baix la seva figura. Això explica que només en conservem breus fragments rescatats d’un abocador a Oxirrinc o alguna citació de tradició indirecta.

​Fa poc, un dels papiròlegs més reconeguts, Dirk Obbink, ha fet saber que en l’embenatge d’una mòmia hi ha escrit el poema dels germans que Safo va compondre entre els segles VII i VI a. C. Quan els ulls d’aquest papiròleg d’Oxford van llegir les estrofes sàfiques al llarg de la tira de papir d’aquella mòmia, va saber que aquell era un dels grans moments de la seva carrera: Un poema de Safo havia restat disset segles en silenci, adherit a un mort, i ara, en part gràcies a ell, podia tornar a sonar de nou.

image

​Ha estat emocionant traduir, amb l’assessorament de Pau Sabaté, aquests versos de Safo al català. He mirat de mantenir el to de conversa intimista de la poetessa i també la seva claredat. Per aquesta raó, he optat per la prosa:

​”No pares de dir que Càrax torna amb la nau plena. Això, em penso jo, Zeus ho sap i tots els déus. Tu no cal que hi pensis; envia’m a mi i demana’m que faci molts precs a Hera, la reina, perquè Càrax torni amb la nau sencera i ens trobi a bon recer. Totes les altres coses encomanem-les als esperits; els dies clars venen de sobte després de grans tempestes. Aquells per a qui el rei de l’Olimp vol un esperit que els guardi dels treballs esdevenen benaurats i molt rics. Nosaltres, si Làric alça el cap i es fa tal vegada un home, de sobte ens desfarem d’un gran pes en l’ànim”.

​El poema dels germans suposa la troballa d’una peça que encaixa amb subtilesa en el gran trencaclosques de fragments i buits d’aquesta poetessa. Tenim un fragment (fr. 5 P) on Safo mateixa prega a les Nerèides i a Afrodita pel retorn del seu germà, sense esmentar-ne el nom.

​Per la narració d’Heròdot sabem que Càrax era el germà gran de la poetessa, que va embarcar-se rumb a Nàucratis, a Egipte, i que allà va quedar arruïnat quan va comprar la llibertat d’una dona tràcia que es prostituïa i que es deia Ròdope. Tot encaixa. Safo es mostra angoixada per l’absència de Càrax que ha marxat mar enllà i que es troba retingut per la bellesa d’una cèlebre cortesana a qui tothom coneix pel sobrenom de Dòrica. Precisament contra Dòrica arremet un altre fragment (fr. 15 P) en el qual Safo demana a Afrodita que li sigui molt amarga.

Tot aquest joc de ressonàncies ens obliga a ser molt cautelosos a l’hora d’interpretar el nou poema, sobretot si tenim en compte que, com afirma Obbink, falten les dues primeres estrofes. El reputat filòleg Martin West considera probable que aquí Safo s’adreci a la seva mare i aquesta interpretació resulta plausible, ja que en altres composicions la poetessa s’adreça a la seva mare o hi fa referència (fr. 102 i 98 P).

​Que sapiguem, però, fins ara ningú ha destacat el lligam que existeix entre aquest nou poema dels germans i la pregària a Hera que resta incompleta (fr. 17 P) en el mateix llibre I de Safo. En efecte, la poetessa li demana a la seva mare que l’enviï a fer precs a l’esposa de Zeus. I més endavant tenim l’inici d’aquests precs a Hera en un famós santuari de Lesbos on els Atrides van suplicar pel retorn a casa, igual que ara Safo sembla començar a fer una petició d’ajuda per a un viatge per mar. Així doncs, el nou poema trobat per Obbink il·lumina altres composicions de Safo i ens reclama noves preguntes: ¿La pregària incompleta a Hera es pot llegir com una oració per demanar el retorn de Càrax a Lesbos? ¿Estem davant d’un conjunt de poemes del llibre I que s’han de llegir com una unitat referida a l’absència del germà? ¿En el lament de Safo podem veure, tal com ha apuntat Tim Whitmarsh, una reminiscència de la Penèlope homèrica? I finalment, ¿les referències homèriques al retorn dels Atrides de la pregària a Hera confirmarien la hipòtesi que aquest nou poema descansa sobre el patró narratiu de l’Odissea, però aquest cop vist des d’una perspectiva femenina?

“La violència recorre tot el Partenó”

L’arquitecte Pedro Azara comenta la nova lectura sobre el fris del Partenó

image

British Museum. Fotografia d’Anna Cortadelles, estiu 2012

Tots els llibres d’Història de l’Art donen per fet que les cavalcades i processons del fris del Partenó representen la festa de les Grans Panatenees que se celebrava cada quatre anys a Atenes. És probable, però, que a partir d’ara calgui corregir aquesta explicació si es dóna per bona la nova interpretació, polèmica i radical, que ofereix una arqueòloga nord-americana en el seu llibre The Partenon Enigma. En efecte, Joan Breton Connelly és arqueòloga especialitzada en art grec i professora de la Universitat de Nova York, i després d’haver treballat llargament en l’anàlisi de les escenes del Partenó, conclou que no es tracta de la representació de les Panatenees, sinó d’un sacrifici humà: el sacrifici de la filla petita d’Erecteu, el primer rei d’Atenes.

Abans d’admetre una revisió tan agosarada de la lectura tradicional és necessari actuar amb cautela i escoltar els estudiosos que en privat arrufen el nas i mostren escepticisme davant aquesta notícia. Ara bé, també cal apuntar que l’obra The Partenon Enigma ha estat rebuda amb bones ressenyes per part de l’editor d’arquitectura del Washington Post, Eric Wills, i de Caroline Alexander a The New York Times.

En el seu llibre, Breton Connelly explica com l’obtenció de noves dades ha permés aquesta nova comprensió de l’obra d’art. Per una banda, els treballs de restauració a l’Acropolis han fet que coneguem més a fons com es va construir l’edifici del Partenó, però sobre tot l’estudi d’un papir trobat en una mòmia als anys 60 ha il·luminat d’una altra manera els baixosrelleus del fris. En aquest papir s’hi van descobrir 250 versos d’una tragèdia perduda, Erecteu, escrita per Eurípides al segle V a. C. El seu argument és revelador: La ciutat d’Atenes s’enfronta a una guerra terrible amb els eleusins i el seu primer rei de la ciutat consulta l’oracle de Delfos per conèixer la manera de vèncer. La Pítia respon que només amb el sacrifici d’una de les filles del rei, Atenes aconseguirà la victòria. Erecteu decideix matar la més petita, però a continuació la resta de les seves filles es treuen la vida perquè han determinat córrer totes juntes la mateixa sort.

image

British Museum. Fotografia d’Anna Cortadelles, estiu 2012

Segons Breton Connelly, aquesta és la història narrada en l’escena central del fris del Partenó que dóna a l’Est, un edifici que ha estat vist sempre com l’emblema de la democràcia. La investigadora insisteix que el que es reivindica en aquesta obra d’art és un sistema polític on el dret individual i la sort d’una família ha d’estar sempre supeditat al bé comú. Ni la família reial pot escapar a haver de sacrificar una filla pel bé de la col·lectivitat d’Atenes.

L’arquitecte i comissari de l’exposició Mediterrani. Del mite a la raó, Pedro Azara, ha rebut amb sorpresa la notícia d’aquesta nova interpretació del fris, però al mateix temps l’ha considerat plausible, encara que ha d’estudiar més la nova lectura abans de concloure res. Sigui certa o no, una cosa està clara per Azara: “Les imatges que recorren el Partenó estan plenes de lluites violentes i, a més, l’edifici està orientat per imposar respecte als perses que anys abans havien arrassat la ciutat”. L’arquitecte va precisar en una conferència que el Partenó no és un temple sinó un tresor i que en ell la violència està sempre latent. Fins i tot, va indicar que és molt probable que abans de l’època arcaica a Grècia es sacrifiquessin infants en els ritus fundacionals de ciutats.

image

British Museum. Fotografia d’Anna Cortadelles, estiu 2012

Si la comunitat científica i acadèmica donés per bona aquesta nova lectura del Partenó d’Atenes, la nova visió encaixaria amb les tesis de l’estudiós alemany Walter Burkert que l’any 1972 va publicar l’agut i fonamental llibre Homo necans en el qual exposa que la violència és al centre de la religió i de la vida en societat dels grecs antics.

Endinsa’t a l’Asclepeion

image

Ets a l’entrada de l’Asclepeion de Pèrgam. Per molt que les grans lloses al teu davant se t’afigurin del tot arrenglerades, l’ànima percep que aquesta no és, en cap cas, una entrada en línia recta. Ans al contrari. Un recorregut envitricollat i ple de giragonces t’ha menat cap a aquest indret i ara, tan bon punt creuis la porta, et capbussaràs en una vivència de desenllaç incert. Talment com qui es submergeix en un somni. Has vingut aquí per curar-te. No saps ben bé de què; només saps que el cos t’ha reclamat l’atenció amb senyals i dolors. I has decidit escoltar-lo.

Has pujat pel camí que ve del mercat, amb erms a banda i banda, sota un sol de justícia. Però ara ja ets aquí, a punt d’ingressar en un dels centres mèdics de més anomenada de tota l’Antiguitat. Saps que a l’interior hi exerceix el famosíssim Galè, per les mans del qual han passat els homes més il·lustres i valerosos del teu temps, el segle II. Llegeixes una inscripció damunt la llinda de la porta: “A la mort, li està prohibida l’entrada”. Acluques els ulls i respires. “El meu viatge no haurà estat en va”, pronuncïes entre pensaments. Quan obres de nou les parpelles, t’adones que uns metges, a cada costat de la porta, exploren els qui volen entrar amb mirada atenta per descartar qualsevol malaltia infecciosa que pugui posar en perill tot el santuari.

image

Quan superes aquesta l’exploració inicial, segueixes endavant per la llarga via empedrada que flanqueja una eterna columnata jònica. Atures les teves passes en veure una columna de marbre blanc més gran que la resta. Et crida l’atenció el relleu de dues serps encarades amb una roda al centre. “Aquest és el símbol de l’Asclepion”, assenyala el metge que t’acompanya. Et mira i amb parsimònia afegeix: “La serp ens proveeix del verí que cura i del verí que mata. Quan la serp deixa anar la seva antiga pell, torna a néixer. Tu ets aquí per fer com la serp i desprendre’t del dolor; només així recuperaràs la salut”.

image

Després, el sanador et guia fins a una sala rodona, petita i austera on et diu que t’hi hauràs de passar uns dies. Et demana que t’ajeguis la llitera i fa que et concentris en el dolor. Aquest és el motiu del teu viatge.

Tot el procés de guariment comença amb un canvi de dieta, que es trona lleugera i que inclou, sobretot, plantes curatives. A continuació, et fan fer banys, primer amb aigua freda, després calenta i finalment tèbia. En ocasions fan que assisteixis com a públic a obres de teatre i, de vegades, et demanen que prenguis el sol una estona i tot seguit et fan massatges amb olis vegetals. Sembla com si el cos fos l’única cosa de la qual has d’estar pendent. I llavors arriba finalment el dia esperat: Has vingut aquí per tenir un somni que et curarà.

És de nit i un metge t’acompanya des de la sala circular cap a un túnel soterrat de molts metres de llarg. L’has de travessar tot vencent la por que et fa anar a les fosques. Al final de tot, hi ha les cambres sagrades on només uns pocs poden entrar. Estan totes elles envoltades de galeries, de fonts i del temple del déu de la medicina, Asclepi. En una d’aquestes cambres hauràs d’incubar un somni.

image

La divinitat de la medicina porta un nom que tots els metges haurien de recordar. Asclepi vol dir “incessantment amable” i, segons diu la tradició, és capaç d’aparèixer en el teu somni per explicar com t’has de guarir. Pot ser un missatge aterridor o et pots veure a tu mateix volant pels aires, tal com expliquen algunes tauletes cuneiformes, però serà un somni veraç, d’aquells que no surten per la porta d’ivori que cita Virgili a l’Eneida, sinó per la porta de banya.

“El que fereix també cura” és el lema d’aquest déu nascut d’Apol·lo i educat per Quiró. Segons explica la mitologia, el seu naixement s’enllaça amb la mort de la seva mare Corònide. “Asclepi va néixer de la foguera de Corònide: Apol·lo va arrabassar el nen dels braços de la mare morta”, diu Karl Kerény que va publicar El médico divino l’any 1998.

image

El recorregut que has fet fins a les cambres d’incubació de l’Asclepeion de Pèrgam t’ha portat fins un temps fora del temps. El somni barreja passat, present i futur en una matèria informe i per això és capaç d’anticipar i donar un vaticini. Els metges del santuari d’Asclepi escoltaran tot seguit el relat del que has viscut mentre dormies i, amb una mica de sort, t’hauràs guarit.